Relat: Tristitiam redimens

Forquilla De Metall
Aug 4
5 min de lectura

Es planta davant del mirall, nua. Com cada dia. Una cançó li oneja dins el cervell mentre torna a estudiar bé la ferida que li travessa el cos: li neix a la gola i es dibuixa trencada i sinuosa fins al ventre. Aquella nafra mai no varia, segueix oberta plena de coàguls i de sang. Li recorda una gruta profunda i humida que desprèn olor de floridura.

...death means just life...

L’ha de lligar, la rutina l’obliga. Agafa una corda de l’armariet, sospira, i comença a ficar-la pels traus que es perforen a banda i banda del mal. L’encreua com si fos una cotilla de pell. Cada gir cou. Cada filada silenciosa és un turment.

Un cop ha passat la corda pels últims forats, els extrems li pengen davant del sexe. Els agafa amb força i els tiba per fer-hi un nus mentre suporta el dolor. La ferida s’ha acoblat, però mai no tanca del tot.

Té pressa. Es vesteix amb capes de roba fosca ocultant bé aquell secret: l’ha de patir en solitari perquè a ningú li agrada escoltar les penes dels altres. Es calça les botes i, abans de tancar la porta de casa, guarda unes tisores a la bossa. Potser li faran falta.

Surt al carrer i es protegeix amb els auriculars. De seguida li transmeten una dura descàrrega a les oïdes: do, fa, do... mi.

...a poisoned soul in agony...

Quan arriba a la feina trasllada la música a l’ordinador. De seguida, però, queda apagada pels xiscles dels clients que es presenten en massa. Criden amb tanta intensitat que són incapaços de captar els ritmes i les cadències que s’amaguen rere el taulell.

Tothom comença a assenyalar desitjos entre les prestatgeries infinites: servir-los és senzill, acontentar-los esdevé impossible. Els embalums, andròmines, documents, retalls, sabates, viatges, parelles o somnis que han vingut a recollir no poden omplir els cossos buits que arrosseguen. “No és això el que volia”, “Necessito l’informe ja”, “Vull parlar amb el teu cap”, “Has de millorar l’actitud”, “T’ho he demanat mil vegades”, “Nena, maca, dolça”, “És culpa teva”.

...regret, refrain, I can no longer bear it...

Quan el rellotge revela el descans de cinc minuts, ni tan sols s’ho rumia. Col·loca la indicació “persona en pausa” sobre el taulell, i fuig a tancar-se al bany. Allà inicia una melodia amarga en el mòbil.

Es cobreix el rostre amb les mans, està molt cansada. La bossa és a terra. Atansa el braç i en treu les tisores. Li agrada el soroll inquietant que fan quan les obre i les tanca. Es palpa la jugular amb els dits. “On vas amb aquesta roba?”, “No faràs mai res de bo”, “Hi aniràs tu sola, a la clínica”. Posa la punta de les tisores sobre l’artèria vital. “No ho fas bé, no t’hi dediquis”, “Te l’hauries d’haver follat”, “Poc m’importen els teus rotllos”. Sent l’acer quirúrgic sobre la pell.

...this fire will burn, and never die... alone...

No ho fa. No fa res. Desa l’eina metàl·lica a la bossa i torna al taulell, on intenta complaure la resta de la humanitat fins a l’hora de plegar.

Quan abaixa la persiana el món és fosc. Travessa uns quants carrers amb la música a un nivell eixordador i es fica dins les dependències mèdiques. Es planta a la finestreta de sempre, davant el rostre eixerit de sempre.

—Hola, com et trobes avui? —la pregunta li arriba en silenci. Abaixa el volum dels auriculars, tot i que coneix la conversa de memòria.

—Millor —respon.

—Ho has de prendre aquí, ja saps com funciona. Ves a la font. De seguida et canviarà la cara.

Agafa el gotet de plàstic farcit de caramels de colors i els compta, cada vegada n’hi posen més. No deixa de preguntar-se quant de temps haurà de fer aquest teatre grec.

...the future is dark, the future is vile...

Posa la boca sota el rajolí per refrescar-se. No empassa l’aigua, li brollaria descontrolada des de la ferida oculta i acabaria revelant la seva realitat. Mira a banda i banda, mira enrere, no hi ha ningú. Com sempre, llença els caramels pel desaigüe. De seguida es remena les butxaques per treure’n dues agulles imperdibles. Se les clava amb força, una a cada galta, elevant les comissures dels llavis.

Torna cap a la finestreta suportant el calvari de les punxades. La persona que li ha subministrat els caramels somriu amb les dents quan la mira.

—Ho veus, princesa? Ja t’he dit que et canviaria la cara. Per cert, hauries d’escoltar música més alegre.

Abandona la clínica.

...I don’t want to feel, I don’t want to see, I don’t want to love, I don’t want to live...

Però no emprèn el camí cap a casa. Segueix una remor que ha sentit altres vegades a la llunyania... avui la curiositat vencerà la por. S’hi apropa.

Troba una porta perfilada rere uns esbarzers. Al costat de l’entrada veu una lluïssor a terra, hi ha desenes d’objectes metàl·lics espargits. S’hi fixa bé: són agulles imperdibles. Decideix fer el mateix, es descolla les que duu clavades al rostre i també les llença.

Quan travessa el llindar, una tremolor omnipresent li dona la benvinguda. Aquí dins no li calen els auriculars. Ni els caramels. Els baixos fan vibrar la matèria, els llums es presenten suaus i la gent mou el cap. El concert ja ha començat.

Es col·loca enmig de tothom mentre la música l’acarona. La melodia pesa tant que les botes se li aferren a terra, clavades a cops de martell. No pot moure els peus, i no vol.

...algun dia la meva ànima trobarà repòs?...

L’arc d’un violí li travessa el cap d’orella a orella, plaent. Els braços se li enlairen. No és un gest voluntari, són milers i milers de fils que li alcen les espatlles. El seu cos es balanceja dins un mar de persones enredades i connectades a l’escenari.

Quan el darrer grup comença a tancar la nit, ella treu les tisores de la bossa i es col·loca l’acer quirúrgic sobre el coll. Indecisa, mira al seu voltant. Entre el públic troba un home que s’afluixa la soga del coll. Una senyora s’ha obert el cep dentat que li esquitlla la cama. Aquell jove s’ha deslligat el cinturó que li estreny l’estómac, i allà al fons algú es descorda les sivelles d’una camisa de força.

Llavors, amb les tisores a la mà, pren una decisió. Respira fondo empassant-se les notes, despullant-se de cintura cap amunt. I, d’una revolada, talla i esquinça el cordó que s’ha lligat aquest matí entre el coll i el ventre.

...buried by the constant delirium. Cornered in this temporary breach. Dreaming asleep, unable to exist...

A la fi, balla. Crida. Salta. Plora. Es despentina. El temps s’ha aturat més enllà del concert, de la ciutat, més enllà de la resta del món. Ella, en canvi, es retorça lliure, mentre una viscositat ennegrida i putrefacta li regalima a través de la ferida.

Pat Ubach