Massa sols en terra de ningú

Una aproximació a FEL, el nou disc de Marasme

Text: Dani Morell

El Bar Sabotage és petit, però privilegiat. La porta d'accés és davant el mar, a tocar del port de Palma. Sortir entre grup i grup per fer petar la claca i notar la brisa mediterrània és un autèntic goig. Quan els llums de la sala s'apaguen, comença la màgia. I més si aquella nit actuen els Marasme, com va ser el cas. Arrenca el black, el post-rock i un inconfusible sludge que fa ballar el cap i ens arrossega l'ànima. També detectem vocació experimental i, en definitiva, moltes ganes de fer bona música. Fa temps que els Marasme diuen allò de «Massa blast beats per fer post-metal; massa melòdics per a l’sludge; massa primitius per encaixar en el post-black; massa sols en terra de ningú». Quedeu-vos sobretot amb aquesta última frase, perquè hi tornarem.

A finals de 2025 vam tenir la sort d'assistir al concert de presentació del disc Fel (Discos Macarras, Eternal Juggernaut Records, Nafra Records, Quebranta Records, 2025) de la formació palmesana Marasme, un treball que havíem escoltat en bucle des de la seva publicació. Fel és un àlbum dens, sòlid i molt coherent (no en va es va alçar amb el Premi Enderrock de la Crítica al millor disc de rock de la Música Balear 2025 i les primeres posicions de més d'un rànquing especialitzat), estrenat gairebé set anys després de Malsons (Bubota Discos, 2018), l'anterior llarga durada de la banda.

Els canvis i l'evolució del projecte es fan palesos al cap d'uns segons d'haver pitjat el PLAY; han passat molts anys i el món havia fet moltes voltes: «D’una banda, succeí una cosa inèdita: érem una banda d’assajar religiosament cada setmana fins que arriba la pandèmia. Un cop sortim d’aquesta, el grup experimenta un canvi de formació que afecta la veu i el baix. Assumim com un fet, doncs, que ningú ens espera: la llibertat de poder crear des de la més absoluta independència i autogestió fa que siguem els únics responsables dels nostres tempos», ens explica Tomeu Canyelles, guitarrista i membre fundador de Marasme.

Així les coses, el més visible a primer cop d'ull és aquest canvi en la formació: l'entrada de Joan Rigó a les veus i Timothy Llompart al baix, unes substitucions que fan modular el ritme de l'activitat des del moment que es produeixen. «Davant d’una reestructuració tan sensible —sobretot pel que respecta a un canvi de vocalista, atès que en Jeroni, l'antic cantant, va ser membre fundador del grup— ens vam estimar més no frisar gens ni mica: permetre que el procés d’adaptació d’en Joan i en Timothy no fos precipitat sinó natural; consolidar el lligam humà que hi ha rere la música; compondre sense pressa, gaudint del diàleg creatiu que hem establert. Marasme mai ens vam aturar sinó que decidirem centrar-nos a compondre cançons que tinguessin un significat real per a nosaltres», diu Canyelles. Veiem, per tant, que la banda ha viscut aquests conspicus canvis en cos i ànima i que això s'ha traslladat al seu funcionament intern: «Són incorporacions importants perquè són gent estimada: eren amics nostres abans de ser membres de Marasme i el fet d’haver estat a l’altra banda de l’escenari —és a dir, enmig del públic— feia que tinguessin una visió ben clara d’allò que som. Són dues persones d’una gran sensibilitat visual i han estat fonamentals a l’hora de prendre decisions respecte a l’estètica del disc. Posats a concretar, en Timo ha entès una de les màximes del grup: que, quasi sempre, menys és més i que, com a equip, treballam per a la cançó. El baix reforça el mur de so i expandeix aquesta tensió que pivota sobre cada cançó. Després, en Joan ha fet una grandíssima feina a l’hora de trobar un registre que, per sobre de la seva brutalitat, és perfectament intel·ligible: això, a la llarga, intensifica l’impacte emocional que volen generar les nostres lletres».

Marasme se'ns apareix com un grup àcrata –no se m'espantin encara!– pel que fa al sentit més humanista i primitiu del terme, aquell que sap situar al centre el treball en comú, la creativitat col·lectiva i l'autorealització de les persones. Com ens informa en Tomeu: «Partim de dues premisses bàsiques: la primera, que un procés tan enriquidor com és el de la creació s’ha de poder compartir; la segona, que el “No” no és negociable i si algú del grup no acaba de connectar amb alguna idea, riff, melodia o el que sigui, idò es descarta sense cap problema fins a aconseguir un resultat que ens satisfaci a tots. Mai hi ha hagut un compositor únic: si bé és cert que la major part de les idees parteixen de les guitarres, la intervenció de tots fa que sigui un procés de composició relativament pausat. Crec que aquest plantejament, diguem-ne democràtic, esborra la idea d’una figura líder dins del grup». Aquest accionar col·lectiu ens interessa perquè converteix Marasme en una cosa absolutament única i canviant, difícil de diluir en la mera fórmula murallada.

No cal dir que l'evolució que hem comentat incideix tant en les composicions musicals com en les lletres. Pel que fa a la música, notem la mateixa brutalitat i cruesa que caracteritza la banda, però potser un pèl més treballada o rodona. La veu s'ha tornat més trastornada, eternament dolguda, absolutament esquinçada i afligida, i els riffs, solos i acompanyaments de Tomeu Canyelles i Jordi Carrasco són convulsions agòniques que s'intercalen amb la fúria ininterrompuda. Pel que fa a les lletres, l'àlbum s'enfonsa profundament en la foscor, amb unes pinzellades de fatalisme. El seu títol és tota una declaració d'intencions (la fel és aquell líquid groc-verdós i amarg produït pel fetge, conegut com a bilis, que en sentit figurat significa rancúnia, malignitat, dolor i amargor), però és en l'estètica –espectacular la fosquíssima portada del disc, obra del fotògraf i virtuós bateria del grup David Àlvarez apuntalat pel disseny de Joan Rigo i Timothy Llompart– i sobretot en les lletres on trobem la càrrega més gran d'angoixa. «Crec que tots ens hem despertat del somni, no?», assegura el guitarrista, «vull dir, hem pres plena consciència que ens ha tocat viure un segle cruel i ferotge; que el neoliberalisme ens ha xuclat la nostra essència humana: estem cansats, tristos, alienats, enfadats i tan deformats que ja no ens reconeixem en el mirall. No pens que el discurs de Marasme sigui derrotista o pessimista per naturalesa, però sí profundament existencialista. L’angoixa no deixa de ser un reflex de la situació que vivim davant la incertesa i la sensació de vulnerabilitat: creixerem idealitzant el futur i ara que hi hem arribat ens adonem de les dimensions de l'estafa».

Tot aquest vertigen existencial es trasllada esplèndidament a les composicions i lletres de la banda, fins al punt de ser un disc exigent de cara a l'oïdor, capaç de trasbalsar el més valent sense ser un treball difícil d'escoltar, precisament per la seva versatilitat. Canyelles conclou així el tema: «Entenem que la ira, el fàstic i la ràbia són sentiments incòmodes, però alhora honestos i que, malgrat la molèstia que ens provoquen, connecten amb la nostra essència. Què fem davant l’acumulació d’aquests sentiments? Idò exorcitzar els dimonis que ens ronden pel cap, treballem per expulsar-los i sacsejar-los a cop de catarsi».

Lletres com la del tema Espurna, per posar un exemple, ens enfonsen en la desesperació, especialment per fragments com aquest: «Un camí sense retorn on cada decisió és una espurna inestable que podria, sense dubtar ni mica, incendiar-ho tot o aferrar-te a la foscor d'on no pots sortir, on has fet el teu refugi, on ningú et pot fer mal, on ningú et pot sentir cridar mentre t'arrabasses gola i ulls». Això, naturalment, es trasllada a l'esperit i l'atmosfera que és capaç de generar la banda, tant a l'estudi com als directes. Arribar a aquest punt s'intueix com un procés dolorós i carregat d'esforç que a la vegada pot ser una vàlvula d'escapament. «Espurna és cosa d’en Joan i crec que il·lustra molt bé la seva sortida de la zona de confort com a lletrista: ell, des de l’adolescència, ha mamat tot l’imaginari clàssic del death-metal, i clar, de cop i volta et plantes a un grup on aquesta violència tan estereotipada no encaixa gaire. Què fas? Doncs furgar a l’interior. M’agrada pensar que les nostres lletres no parlen de la violència que s’observa, sinó de la violència que sentim i que neix des d’algun lloc profund i inexplicable. 'Espurna' evoca aquestes guerres que tots experimentem al nostre interior».

Continuant amb les lletres, el fragment «Només vull devastar-ho tot: convertir-me en un ésser primordial» és absolutament demolidor, fins i tot ens trasllada a l'univers de Lovecraft i els seus éssers primigenis. Sobre això, en Tomeu ens treu de dubtes: «En Joan i en Jordi són lectors malaltissos de Lovecraft, així que l’aclucada d’ull és tant intencionada com justificada». Aquí caldria obrir un incís per subratllar que Lovecraft va ser un escriptor obsedit en intentar descriure i abraçar l'indescriptible, el terror existencial i la insignificança humana davant forces que no podem controlar. Això ens va com oli en un cresol per aprofundir en aquest aspecte més líric d'un grup que «genera imatges de vegades una mica abstractes que intenten posar paraules a sentiments que sovint ultrapassen el llenguatge parlat o escrit», com expressa el guitarrista. Això és perquè el veritable idioma de Marasme és la música, però una música indestriable d'unes lletres que se'ns presenten precioses i molt literàries per si soles. Malgrat aquest domini de la paraula, van decidir incloure una lletra externa, concretament a la cançó Larva, que musica un poema de l'escriptor vigatà Ferran Garcia. Canyelles té molt a dir sobre aquest fet perquè també va afectar el seu projecte paral·lel, les Forces Elèctriques d'Andorra: «El 2016 surt “Recorda que moriràs” —la primera novel·la d’en Ferran— i va ser una hòstia a mà oberta que em colpí. Supós que l’èxit real de qualsevol creació és que ens deixi un impacte perdurable. I aquest, va ser un impacte molt fondo; tant, que vaig necessitar compondre Sira amb F/E/A per alliberar-me d’un grapat d’imatges que no se’m podien esborrar. La dimensió poètica d’en Ferran la vaig conèixer quan m’envià el poemari Larva que, per cert, guanyà el premi literari d'Inca, ciutat on ens vam formar com a banda. Quan en Joan s’incorpora i veu que, a més de cantar, té la possibilitat d’escriure lletres, és quan comencem a parlar d’influències estrictament literàries. Va ser en Joan mateix que digué: “I, si més que prendre inspiració d’en Ferran, empram un dels seus poemes?”. No va poder escollir una millor opció: si un vers com “Tan inútil com disparar gotes de pluja als núvols blancs” ens colpeix tant és perquè ens hi veiem plenament identificats».

Ja veieu que els integrants de Marasme són esponges pel que fa a les referències culturals; per això no és d'estranyar que també tinguin clares i consensuades les seves influències. «Marasme ha xuclat de massa mamelles», rebla el guitarrista, «fins a l’extrem de desconèixer quina és la nostra mare. Quan ens vam formar ens sentíem molt identificats amb Neurosis o Isis, però ara reconeixem un deute amb Agalloch, Altar of Plagues, Omega Massif, Sólstafir o Fall of Efrafa». Segurament per aquest motiu van confiar en l'enginyer de so i fundador de la banda de sludge i post-metal Cult of Luna Magnus Lindberg per la masterització del disc: «Coneixem i respectem la banda de Lindberg, però mai els hem considerat un referent a l’hora d’inspirar-nos. Sí que ens interessa l’sludge com a gènere, especialment quan té aquestes connotacions més progressives o psicodèliques de grups com Baroness, Kylesa o Torche. Quan vam acabar d’enregistrar i mesclar Fel vam pensar que tal vegada seria una bona idea que s’encarregués de la masterització. Amb anteriors enregistraments havíem provat amb Dan Randall (Iron Reagan, Impaled) i Brad Boatright (Obituary, Sleep), però pensam que ja no val la pena variar: si podem escollir continuarem treballant amb en Magnus».

Ja hem advertit al principi que abans d'acabar tornaríem a parlar d'etiquetes i d'estar «massa sols en terra de ningú». Acostumem a dir que això dels estils i els subgèneres és un assumpte que cada dia va quedant més difuminat –per sort–, i posar-nos a escoltar un disc sense saber exactament què hi trobarem pot ser un exercici estimulant i molt satisfactori. En Tomeu té la seva pròpia manera de veure el tema: «Des de la nostra forma de viure la música, entenem que això d’estar encaixonats dins d’una sola etiqueta pot resultar una mica castrant a causa de la fermesa amb la qual es perpetuen certs estereotips o clixés. Ens aterreix el reduccionisme que s’associa a una sola etiqueta i això ens empeny a explorar». En definitiva, seria ingenu no esmentar que tota aquesta evolució també és producte de la veterania d'una formació com l'actual Marasme. La perspectiva que dona la maduresa i el bagatge que acumulen a les espatlles és garantia d'honestedat i competència: «Ja som massa vells per intentar agradar i, si he de ser sincer, ens ha duit un bon grapat d’anys entendre que potser la nostra missió com a banda és, precisament, mantenir-nos en aquesta terra de ningú, a risc de ser percebuts com uns bitxos una mica estranys». No voldríem acabar sense dir que ser un 'bitxo estrany' no és un defecte, és una virtut. Si tothom fos formiga tot seria massa rutinari i ensopit, i són precisament els 'bitxos raros' els que fan que el món no es quedi mai en silenci.