Barcelona és una ciutat extremadament violenta

Dins la ment de Soliloque

Text: Dani Morell

Soliloque és una banda-d'un-sol-home que comença a caminar el 2022. La proposta sorgeix d'un barceloní inquiet anomenat Víctor –o Vímet, nom amb el qual desenvolupa la seva faceta en paral·lel com a cantautor– i es mou entre l'avantgarde-black-metal i el blackanrol; terme, aquest últim, que ell prefereix utilitzar com a etiqueta. Més concretament: blackanrol modernista barceloní, tota una declaració d'intencions que entendrem amb més profunditat a continuació. Soliloque és el títol homònim del seu primer treball, publicat el mateix 2022 i cantat íntegrament en anglès. Després arribarien discos com A Lone Woman at the Window (2023), Mar de tessel·les (2023), Bassal de fel (2024), Miasmes del litoral (2024), I l'enyorança d'una brisa extinta... (2024). Aquí parlarem de la seva trajectòria, incidint en el seu darrer treball, el flamant Alè de víbria, publicat a les darreries de 2025.

Ara podríem estendre'ns i explicar-vos que es tracta d'un músic absolutament eclèctic, que s'inspira en escriptors com Gabriel Ferrater o Caterina Albert –per citar-ne només dos– o que farceix les seves respostes de reflexions agudes i referències d'alta volada. Però no ho farem. No ho farem perquè la idea és que –si no el coneixeu encara– l'aneu descobrint al ritme serè, ponderat i analític que el caracteritza. Dins l'estrèpit del gènere, apareix una veu de claredat inusual. Us onvidem a endinsar-vos en el pensament d'un artista que dissecciona el món amb la mateixa precisió que la seva música.

Descrius Soliloque com “blackanrol modernista barceloní” i l'estètica és ben clara. Què és per tu el Modernisme? Per què en fas bandera amb la banda? A les cobertes dels teus treballs hi hem vist una pintura d'Espalter, un gravat d'una inundació a les Rambles, el quadre del garrot vil de Casas, un capitell de la Casa del Dimoni... Parla'ns de la teva vinculació amb la capital del país i de com et relaciones amb aquesta. Sembla que vulguis mostrar la bellesa sense oblidar la foscor que amaga.

El modernisme, en el seu vessant arquitectònic català, és per a mi una manifestació interessantíssima dels xocs d’aspiracions i energies contradictòries que han modelat l’art occidental fins el dia d’avui. D’una banda, tenim una derivació estètica de la rebel·lia romàntica, que glorifica l’irracionalisme i l’alliberament de les formes; de l’altra, un projecte profundament burgès, en què aquests edificis plens de «flors i senyores ondulades» —com deia el Lopes de Plats bruts— van ser finançats amb diners que provenien de manera més o menys directa de l’explotació dels treballadors industrials i de la compravenda d’esclaus a les Amèriques. L’aliança entre el poder i l’ego dels artistes és perillosa i volàtil, i no és casualitat que les avantguardes europees acabessin exercint de publicistes per a uns quants règims totalitaris, encara que fossin tan diferents entre si com el realisme social estalinista o el futurisme mussolinià. Cal recordar que Gaudí era un catòlic conservador convençut, i que a una de les parets de la Sagrada Família s’hi pot veure un dimoni entregant una bomba a un anarquista; tot un desplegament de propaganda per a la classe dominant.

El black-metal no és aliè a aquest procés, i no em sembla pas exagerada l’afirmació de l’escriptor Javier Calvo quan el defineix com «l’última gran avantguarda artística europea»; quin altre moviment estètic recent carrega amb assassinats i sabotatges piròmans a la seva esquena? El rupturisme nihilista d’aquest estil musical ha inspirat innumerables llunàtics, feixistes i delinqüents, i alhora conté la llavor de grans possibilitats creatives i transformadores.

Un ha de parlar d’allò que coneix, i revelar la cara més lletja, crua i salvatge de la realitat implica denunciar les hipocresies, opressions i absurditats que sostenen la seva façana més amable. N’hi ha prou de donar un tomb per les Rambles o el Barri Gòtic de Barcelona per adonar-nos que vivim immersos en un contrast grotesc: a un cantó, les atraccions turístiques, les cafeteries d’expats a sis euros el matcha-latte i les botigues de souvenirs; a l’altre, persones migrants que pernocten al carrer, una ciutat que expulsa els seus veïns i anorrea la seva herència cultural i lingüística. Per això, al llibret de la cinta d’A Lone Woman at the Window vaig citar Balzac: «Rere una gran fortuna sempre s’hi amaga un gran crim». Així doncs, Barcelona preserva sens dubte certes pulsions modernistes, però no tal com ho interpreta la immensa majoria.

Més enllà de Barcelona, queda clar que t'interessa la cultura catalana en general. Fas una música molt diferent dels grups que ara et diré, però bandes com Moksha, Grip o Guillotina (per dir-ne només uns quants) també han demostrat una sensibilitat cultural per sobre de la mitjana, només cal mirar les seves portades i alguns dels temes que parlen. Et nodreixes de tota aquesta cultura per bastir el projecte de Soliloque? Quins aspectes de tot això t'interessen més? Hi ha un punt de reivindicació o senzillament és la teva manera d'entendre el món?

Tota la vida he tingut inquietuds lectores. Vaig cursar la carrera de Filologia Hispànica i, tot i que quasi sempre he estat vinculat laboralment al món del llibre, en general em considero un tastaolletes: m’entusiasma tant fer música i aprendre a tocar instruments nous com estudiar idiomes, dibuixar o escriure, la qual cosa deu voler dir que estic condemnat a no despuntar en cap disciplina específica.

Sens dubte hi ha un punt de reivindicació en tot el que faig. Som en una època en què impera l’antiintel·lectualisme, tant per l’odi i la ignorància dels uns com per les fantasies pseudorousseaunianes dels altres, i penso que és important rescatar del desprestigi la figura de l’empollón de la classe; anhelar la saviesa —per molt que assolir-la sigui, per definició, impossible— en lloc de menysprear-la.

Gairebé tots els llançaments de Soliloque tenen alguna base cultural i fan referència a esdeveniments històrics, arquetips literaris o conceptes filosòfics concrets. Per exemple, A Lone Woman at the Window és una reconstrucció del mite de Don Joan; Mar de tessel·les qüestiona les fantasies heroiques dels discursos èpics; la lletra de Bassal de fel està inspirada per alguns versos de Góngora; I l’enyorança d’una brisa extinta... és un homenatge parcial a l’OuLiPo i el Dolce stil novo, i la meva part de l’split amb Malva Silvestre, Miasmes del litoral, està plena de referències a la mitologia lunar i la seva relació amb la màgia i l’ocultisme.

© Woodcvtter Illustration

Explica'm una mica el projecte Vímet (tens cançons que em criden moltíssim l'atenció, com per exemple Un dolor estranger, de la qual en vas fer un vídeoclip). Continuaràs explorant la teva faceta de cantautor? És una manera de fugir de les etiquetes? Potser m'equivoco, però m'ha semblat que t'interessava Josep Pla. Ho dic per les cançons sobre El Carrer estret. Desconec si et refereixes a la novel·la de l'escriptor de Palafrugell, però hi veig punts en comú, com l'interès per la memòria dels llocs, el pes del temps, etc. També he vist que en alguna banda qualifiques Vímet com a dark-folk, però em sembla un projecte molt més lluminós, un contrapunt interessant al que fas amb Soliloque. Tant si l'encerto com si no, explica'm més coses de la relació de Vímet amb la cultura i quines són les fonts que t'inspiren.

Vímet és el més semblant a tenir un «projecte» musical sense tenir-lo, perquè es tracta, tal qual, de mi mateix; igual que el vaig batejar així, podria haver utilitzat el meu nom i cognoms de debò. No hi ha la mateixa planificació conceptual que amb Soliloque i, si n’hi ha alguna, és la d’aconseguir el màxim efecte amb les mínimes eines possibles. Però la figura del cantautor, tal com jo l’entenc, també forma part de la música extrema! No hi ha cap acte més valent i atrevit que defensar una cançó només amb una guitarra o un piano i la mateixa veu, amb el risc i la vulnerabilitat que això suposa. A més, els cantautors que a mi més m’interessen són els qui aprofiten aquestes possibilitats al màxim, ja sigui experimentant amb afinacions alternatives, mètodes de gravació innovadors, maneres peculiars de cantar o simplement fent gala d’una personalitat distintiva. Els noms són infinits. Parlo de gent com Bert Jansch, Elliott Smith, Ovidi Montllor, Sade, Jacques Brel, John Martyn, Nick Drake, Katie Jane Garside, Jeff Buckley, Diamanda Galás, Luis Alberto Spinetta, Scott Walker, Lingua Ignota, Chet Baker... tots ells tenen un atractiu i una independència creativa que valoro molt i faig servir de model per a la meva música.

Vímet seguirà en actiu mentre jo visqui, per molt que els ritmes de gravació puguin ser irregulars. Ara mateix, la meta és comptar amb prou material per llançar un LP; estic fart d’aquesta moda de treure només senzills i EPs a què ens tenen sotmesos els algoritmes i les pressions de la indústria musical i, com que l’últim que tinc amb ment pel que fa als meus projectes artístics és lucrar-me o fer-me famoset, no m’importa haver d’anar a contracorrent mentre el resultat em satisfaci i respecti els meus desigs individuals.

Sobre El carrer estret... és curiós, perquè no vaig ser conscient de la coincidència amb la novel·la de Pla fins temps després d’haver escrit la cançó! He llegit fragments d’El quadern gris, però no és un autor que conegui massa. En literatura, solc ser més de títols concrets que d’escriptors en si. Si hagués de citar alguns dels llibres que més m’han impactat, podríem parlar d’Estrella distante, de Roberto Bolaño; Drames rurals, de Víctor Català/Caterina Albert; Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater; el Daodejing, de Laozi; els tractats de Sèneca; La familia de Pascual Duarte, de Camilo José-Cela; El mar, de Blai Bonet; Cavalls salvatges, de Jordi Cussà; Caliban i la bruixa, de Silvia Federici; El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov; Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt... i en general, qualsevol text que enfronti la realitat i els seus reflexos amb una actitud descarnada i sense concessions, o que com a mínim ho intenti.

Centrem-nos en el disc Alè de víbria. El primer tema fa també d'intro i s'orienta al dark-ambient. És certament angoixant, com si ens obrissis la porta a la foscor que vols explicar. Cert que aquí tornem una mica a una pregunta anterior, però tu mateix dius que «this album lifts every blossoming flower-tile in order to reveal the dirt and blood underneath them». Ens estàs preparant per a l'experiència que vindrà a continuació? Consideres que has fet un disc conceptual?

La peça introductòria del disc —Un passeig nocturn pel born, en minúscula, perquè no al·ludeix al barri modern, sinó a l’emplaçament que aquest ocupa, on antigament se celebraven les justes i els torneigs d’armes— té un acompanyament de percussió sintètica que, més que al dark-ambient, vol ser un tribut a les meves influències del món del hip-hop més sinistre i agressiu: projectes com Dälek, Three 6 Mafia, Mobb Deep o Death Grips. En aquest sentit gairebé el vaig pensar com una broma subtil, tot i que sens dubte també serveix per prefigurar el to de l’àlbum.

Alè de víbria és cent per cent un disc conceptual. Barcelona és una ciutat amb una història extremadament violenta, i trobo que els mitjans oficials en parlen ben poc, d’això, a menys que sigui des d’una òptica romantitzadora i distant. Tenim un recinte consagrat a la guerra del 1714, però cap enclavament important dedicat a explicar els fets de la Setmana Tràgica, per exemple.

A 1348 ens parles de la Pesta Negra. Barcelona no se n'escapa. M'encanta el vers «Santa Maria del Pi, acull-los en el teu si, protegeix-los dels embats cruels de l’assot diví». Et bases en alguna pregària o cançó autèntica? També hi ha un vers de Miquel Saperas. Inclous algun altre text extern al disc?

No hi ha cap inspiració concreta per al vers, que de fet és un salt anacrònic intencionat: les obres de l’Església del Pi, que el 1348 encara estava en construcció, van quedar interrompudes per l’epidèmia, i en una altra plaga, la de l’any 1587, es diu que cap dels ciutadans que va refugiar-s’hi es va veure afectat per la malaltia. Potser la cançó hauria de titular-se 1348/1587, però tant ball de xifres no acabava de convèncer-me!

A més del fragment de Miquel Saperas, introduït a la quarta pista per iniciativa d’en Guilleuma, hi ha intercalats el testimoni del cronista medieval Pere Miquel Carbonell —magistralment declamat per la veu pútrida d’en Sanguinous Moth al final del Romanço de Joan de Canyamars— i un sample de la pel·lícula Mariona Rebull (1947), que dona pas a L’Orsini. Els efectes sonors d’A garrot!, que simulen una execució pública, són obra casolana d’un servidor i, principalment, d’Amargor.

Tant en els passatges que acabem de comentar com en cançons com la del botxí Nicomedes Méndez hi apareix Déu o el fet religiós. Fins on t'interessa el tema? L'utilitzes per estètica, per pura vinculació i tradició cultural de la ciutat i el país, o vols expressar alguna cosa més?

No deixa de semblar-me curiós que, malgrat que el black-metal sol ser dogmàticament anticristià, un dels projectes més imponents i genuïnament pertorbadors del panorama actual, el dels suecs Reverorum ib Malacht, abraça el misticisme d’aquesta religió sense embuts, per bé que d’una manera idiosincràtica. Cal recordar també que Hellhammer, el bateria de Mayhem, va enregistrar un disc amb la banda d’unblack Antestor —segons ell, va ser més que res per emprenyar els puristes de l’escena, però el fet es manté—, i que els Ulver, després de la seva fase pagana, van dedicar un àlbum sencer a l’obra de William Blake, reblerta de reflexions teològiques. Podríem dir que som davant d’un gènere tan revoltós que fins i tot és capaç d’alçar-se contra si mateix.

No seré jo qui defensi les religions organitzades i els actes inhumans que han comès arreu del planeta, però em considero una persona espiritual, i en l’origen de la doctrina cristiana hi ha elements que, ben entesos, trobo positius i miro d’integrar en el meu comportament diari: el sacrifici, la disciplina, la compassió, la solidaritat... De la mateixa manera, també m’ha influït molt la lectura d’escoles filosòfiques com el taoisme o l’estoïcisme (avui dia injustament desprestigiat i tergiversat per l’autoajuda empresarial i la manosfera), així com la pràctica del ioga. En l’àmbit de l’espiritualitat, com en el de la política, convé aprendre a pensar i actuar de manera autònoma, i construir-se unes idees pròpies. El sectarisme mata, literalment.

La idea de rescatar personatges com la Vampiressa del Raval és molt interessant. Que precisament col·labori en aquest tema l'Ignasi d'Asgard (que utilitza el nom de Guilleuma, una bruixa d'una llegenda del Montseny) no sembla gratuït. Per no dir que els Asgard deuen ser els primers que van compondre black-metal pensant en llegendes catalanes. Alan Moore, Peter Ackroyd o Iain Sinclair també treballen o han treballat mostrant aquests aspectes ocults de les seves respectives ciutats. Explica'ns una mica tot això, i també el tema de la bruixa/vampiressa i el de la col·laboració amb l'Ignasi.

Amb l’Ignasi ens vam conèixer en una de les presentacions prèvies a la sortida d’Història i poder del mètal català, i de seguida hi va haver sintonia artística. Ell també és un gran lector, i em va semblar que tenir-lo al disc amb Amargor i Sanguinous Moth podia ser una manera molt maca d’unir la vella i la nova escola del metall nostrat. Per tant, diríem que la col·laboració va sorgir sola.

El personatge d’Enriqueta Martí, la «vampiressa» del Raval, continua aixecant polèmica avui en dia, però les investigacions més recents dedicades al cas, com ara Barcelona 1912, de Jordi Corominas, o Desmontando el caso de La Vampira del Raval, d’Elsa Plaza, cada cop apunten més cap a la tesi que es tractava d’una persona amb algun tipus de trastorn mental, que l’únic delicte demostrable que va cometre va ser el segrest d’una nena —potser incitat pel trauma de la pèrdua d’un fill— i que les elits barcelonines la van fer servir com a boc expiatori per tapar la seva pròpia implicació en assumptes tèrbols, relacionats amb l’explotació sexual de menors. Per això, la veritat no s’explica a les estrofes de la cançó, sinó a la tornada, en què el rugit de Guilleuma assenyala la clau del misteri: «Els pixatinters dels rics / s’afanyen a tort i a dret / per encobrir els implicats, / salvar la crème de la crème».

© Woodcvtter Illustration

Obres el disc amb la Pesta Negra vista com a desastre natural o càstig diví, però de seguida t'interesses més per la mort planificada per la ment i la mà de l'home. Amb Romanço de Joan de Canyamars coneixem la tan catalana tradició del magnicidi (o l'intent de magnicidi); amb L'Orsini ens endinsem en els mètodes de la insurgència anarquista de la Rosa de Foc; i amb A Garrot! i La trista descendència de Nicomedes Méndez parles sense embuts de la mort executada per l'estat i els seus botxins. Com veus aquest tema?

Molt ben vist! En efecte, en aquesta història no hi ha innocents, ni se salva ningú. Les figures de Santiago Salvador i Nicomedes Méndez em semblen molt seductores per les contradiccions que amaguen. En el cas del primer, ens trobem amb un home procedent del submón criminal; en concret, del contraban, al qual es va veure empès després d’una sèrie de negocis fallits. Llegint i veient documentals sobre l’atemptat, em preguntava fins a quin punt aquell paio tenia motivacions polítiques reals, o actuava mogut per mera misantropia; segons un article de l’època, sembla que va sentenciar: «Me era indiferente matar a unos o a otros. Mi objetivo consistia en sembrar el terror y el espanto». Alhora, el ressentiment popular contra la burgesia era una realitat innegable, i fenòmens com el pistolerisme i vagues massives com la de La Canadenca donen fe de la situació insuportable a què estaven sotmeses les classes treballadores de la ciutat.

Nicomedes Méndez és una figura tràgica. En una entrevista, Salvador García Jiménez, autor d’una biografia del botxí, relata la invenció per part d’aquest d’una mena de punxó que travessava el bulb raquidi dels condemnats i atenuava la seva agonia; d’aquí que una de les frases de la cançó, «Enginyer del martiri, / esteta de l’occir, / orfebre, innovador, / bastidor i artesà / del mal morir», no sigui gratuïta. Sembla que era una mena de celebritat entre el «gran eixam hipòcrites que es congregaven / per contemplar, expectants, com arrencava ànimes», que la seva més que qüestionable professió li va proporcionar un bon nivell de vida i, al mateix temps, un estigma brutal: una filla seva es va suïcidar quan el noi amb qui festejava va abandonar-la després de descobrir a què es dedicava el seu sogre, i un fill seu va acabar morint en un manicomi.

El de la violència és, en resum, un tema complicat, i el que queda clar amb aquests exemples és que mai surt de franc, ni als seus executors ni a aquells que la pateixen. I el drama és que no sé si pot escapar-se’n ningú, de prendre part en l’ordre violent del nostre món.

A banda de la col·laboració amb l'Ignasi, que ja hem parlat, Alè de víbria compta amb altres convidats. Fes-nos cinc cèntims.

Aquest àlbum el vaig plantejar des de l’inici com un projecte col·laboratiu, i el considero tant meu com dels convidats que hi intervenen. Amb el Manel d’Amargor som amics de tota la vida, i a través d’ell, en un concert d’Enyor, vaig conèixer el David (Sanguinous Moth). Tots dos són molt bona gent, i sempre és més fàcil col·laborar amb algú a qui has conegut en persona i amb qui t’has begut un parell de cerveses; cal recuperar aquest tipus d’espontaneïtat! Les instrumentals dels temes on participen les vaig dissenyar ad hoc per als seus estils respectius: en el cas d’Amargor, un black-doom abassegador que recorda al seu disc Tenebres i foscúria; en el de Sanguinous Moth, un black metal apunkarrat, més veloç i melòdic.

Que tanquis amb una instrumental dedicada al Casino de la Rabassada em sembla d'un simbolisme brutal. Potser és el lloc que millor representa la hipocresia, el classisme i la lletjor de la societat benestant Barcelonina. La peça m'agrada molt, és com si tanquessis el teló delicadament, però recordant-nos que el gel cristal·lí de les copes burgeses s'acabarà fonent i desapareixent com va fer el mateix casino. Per mi, ets un virtuós de la música: t'encarregues de tots els instruments i aconsegueixes transmetre bé l'atmosfera i els sentiments que et proposes. La part tècnica se m'escapa, però m'agradaria que m'expliquessis –fins on vulguis desvetllar– el teu mètode de treball.

T’agraeixo molt els compliments! La veritat és que soc extremadament quadriculat i tradicionalista en la meva manera de compondre. Sempre m’ha agradat força la teoria musical, i construeixo les cançons de Soliloque tal com construiria les de Vímet: seguint un cert ‘mapa’ d’acords, una determinada direcció harmònica... sense que això impedeixi, és clar, que hi hagi tocs naturals i espontanis; la majoria d’arranjaments secundaris els vaig improvisant sobre la marxa, igual que les línies de baix, els ritmes de bateria, l’expressivitat de les veus... Un tret interessant del black-metal és que admet i fins i tot exigeix moltes més dissonàncies i acords complexos que estils més tradicionals com el heavy o el thrash, i això fa que puguis gaudir d’una mena de llibertat creativa no tan allunyada de la d’un compositor de jazz o de música clàssica.

En el cas d’Alè de víbria, les aportacions dels convidats han sigut decisives i, tot i que els vaig enviar les lletres i els vaig fer un breu resum de les idees que tenia al cap, els vaig deixar prou llibertat perquè fessin amb les cançons el que els sortís de dins. És evident que ha funcionat molt bé així.

Pel que fa a la música electrònica, soc un amateur absolut. Treballo amb sons de sintetitzador preexistents, que després equalitzo i passo per filtres diversos, però sempre des de la intuïció i l’instint. De tant en tant genero jo mateix, de forma molt basta, els sons que vull escoltar: per exemple, la bateria d’alguns dels primers temes de Vímet la vaig crear picant de mans i donant-me copets al pit, i distorsionant digitalment aquestes mostres sonores.

Per acabar, m'agradaria conèixer les fonts de les quals beus en l'àmbit musical, quines bandes o compositors et motiven, etc. A Metal Archives et comparen amb Forgotten Woods i Circle of Ouroborus, hi estàs d'acord? A banda de les influències de tota la vida, quines bandes escoltes actualment? Algun descobriment important?

Forgotten Woods i Circle of Ouroborus són dos grups que m’encanten, perquè representen molt bé la integració en el black-metal d’idees que venen del post-punk i la música gòtica, gèneres que també m’apassionen i en què m’agradaria aprofundir en un futur.

Per no anomenar més grups de black, un gènere tan divers que no ens l’acabaríem mai, podria esmentar altres coses que he estat escoltant darrerament, com ara Discharge, The Angelic Process o Current 93.