Talent empoderat

Text: Dani Morell

Dones empoderades i talent empoderat n'hem tingut des del principi en això que ens ha donat per anomenar "mètal català". Els pioners Reina Negra van arrencar el 1978 amb Maria Fernández Moix com a baixista i els Randal de la Pobla de Segur, que van enregistrar la seva maqueta el 1990, comptaven amb Maite Arilla també a càrrec del baix. Pel camí vam conèixer la Bet de Gàrgola, que va gravar la seva primera demo el 1988 (i també ha exercit de música de sessió per Pau Riba entre molts d'altres) o la Lilith Necrobitch de Körgull the Exterminator i els seus múltiples projectes anteriors. I què dir de la Lupe de Sangtraït? La nostra banda heavy per antonomàsia se sustentava sobre la guitarra de Maria Guadalupe Villar, una andalusa que va venir a passar uns dies de vacances a la Costa Brava i s'hi va quedar per fer història.

No encetem l'article d'aquesta manera per cobrir-nos les espatlles –som homes parlant de coses que no hem hagut de patir–, ni per fer combregar amb rodes de molí ningú. La realitat és que les dones no ho han tingut gens fàcil en aquesta història, ni en cap altra història, de fet. Cert, n'hi ha hagut des del principi, i cert, també, que hi havia aquestes cinc pioneres que acabem d'anomenar –i potser un grapadet més que no ens hi han cabut–, però la immensa, immensíssima, majoria de persones que feien i fan metall en aquest país –i en tots els països del món– han estat homes peluts.

Podríem assenyalar molts factors com a culpables d'aquest fet, però si anem a l'arrel del problema hi trobarem el patriarcat com a concepte, i sobretot com a organització social i cultural. Per tant, la cosa ja ens arriba enquistada i espatllada des dels fonaments. Per a més inri, el món del metall s'ha dedicat a construir i explotar un imaginari erròniament relacionat amb el mascle: agressivitat, duresa, violència, foscor, guerra, mort i destrucció. En ple segle XXI i en molts àmbits encara s'associa el rosa a les nenes i el blau als nens. Per no parlar del bombardeig constant de la societat cap a les nenes i adolescents, ja sigui amb nines i nadons de joguina que les preparen per a ser mares eficients, ja sigui amb les ensucrades princeses Disney i les estilitzades Barbies en les quals s'emmirallen durant els primers anys de formació. Sobre això hi té molt a dir la vocalista Ana Ruíz de Grip, una banda de doom-metal de Reus que ens al·lucina: “Sempre s'ha parlat que el hevy-metal és més cosa d'homes, amb les pintes, les cadenes, el negre... Hi ha molts prejudicis en aquest sentit, però de mica en mica anem convertint-nos en una societat més igualitària. Els típics rols home-dona ja no estan tan marcats [...] Si m'agrada la música més dura i soc una dona, doncs ho mostro”.

Representa que els i les heavies havíem aterrat en aquest món per anar a la contra i canviar-ho tot, però només cal mirar la història de la nostra música preferida des dels inicis per topar amb portades hipersexualitzades, lletres masclistes i actituds testosteròniques, tant als videoclips com als escenaris. És constatable que cada vegada hi ha més dones en això del metall, però sovint es troben amb els problemes del passat o amb formes evolucionades –hauríem de dir involucionades– d'aquell masclisme primigeni. És per això que quan abordem aquest tema hem de parlar de comentaris sexistes, despectius o condescendents; de l'exclusió i les omissions d'un bon grapat de tècnics i promotors; o del fet d'haver de demostrar contínuament un nivell d'excel·lència superior, impol·lut i fora de tot dubte. En definitiva, de la frustrant Síndrome de la Impostora que, en el cas que ens ocupa, és la tendència a subestimar-se i no reconèixer les habilitats i èxits propis, generada per imposició masclista i opinions denigrants i vexants. Sobre tot això, la Xènia Martin de la banda de death i metal-punk Obaga ens va obrir els ulls quan va dir: “Reivindico el dret a la mediocritat, jo també vull pujar a l'escenari i ser mediocre sense haver d'aguantar la xapa per ser una tia”. La veritat és que Obaga ens encanta i els guturals que fa la Xènia molen tant que ens deixen el cul tort, però la idea que expressa la frase és bàsica per entendre on estem.

Malgrat tot, no volem convertir aquest text en un memorial de greuges ni en una apologia de la víctima. Aquí hem vingut a reivindicar les dones protagonistes, canyeres i empoderades que tenim a l'univers del metall català. Per això acabem de citar la Xènia d'Obaga i l'Ana de Grip, cosa que també ens permet fer un salt de gairebé quaranta anys des d'aquelles pioneres que han obert l'article i situar-nos en el moment actual. Des de Forquilla de Metall volem reivindicar bandes com Indar o Cultum Mortis, i no només perquè hàgim tingut la sort de comptar amb algunes de les seves integrants al nostre pòdcast (la Judit Pons de Cultum Mortis al capítol cinquè i la Sara i la Karmen d'Indar a l'onzè). Totes tres ens van explicar què significa l'empoderament i les ganes de fer música més enllà de rols i prejudicis, i com ho demostren disc rere disc i concert rere concert. Altres bandes formades íntegrament o parcialment per dones que fa anys que piquen pedra i que podem trobar al panorama metalero actual són Braindrag, Gorguina, Falç de Fetillera, Nexe, Urgila, Murtra, Hydra, Trobar de Morte, Ofèlia, Cendres o Forja. O, ja a títol més personal, la violinista Núria Luís, que ha col·laborat amb grups tan actius com Onirophagus o God's Funeral, per anomenar només uns quants.

Si fixem la nostra atenció en les dones que canten o fan metall en anglès al nostre país, la llista encara es fa més gran. Ens referim, per exemple, a Kris Vega, cantant de Serapis Project i de la banda internacional Cobra Spell, que també vam tenir la sort de convertir en forquillaire per dues hores al capítol quinzè del pòdcast. Fins i tot podem saltar a l'altra banda de l'Atlàntic i topar amb Nina Osegueda (Balvina Montserrat Austin), frontwoman d'ascendència catalana i salvadorenya de la banda de Washington DC A Sound of Thunder, que va tenir un breu període d'èxit al nostre país gràcies a la versió de Els Segadors que es van treure de la màniga en el moment més àlgid del mal anomenat Procés. 

Per concloure, ens atrevirem a dir que en certa manera anem bé, però no ens podem adormir en l'autocomplaença. Comptem amb una minoria sorollosa –li he manllevat l'expressió a l'amic Dani Farrús, que juntament amb una cinquantena de dones del metall va escriure i coordinar el capítol Les dones en el mètal. La història és també el nostre dret, pel llibre Història i poder del mètal català (Enderrock Llibres, 2025), però queda molta feina a fer; tot i que, per una vegada, la solució és a les nostres mans. Com diuen les Hydra al final de l'esmentat capítol: “Animar totes aquelles companyes que, malgrat voler tocar i formar una banda fora dels clixés i dels patrons a què estem acostumades, no s'han sentit amb les forces necessàries per fer-ho. D'aquí, des de la posició de quatre dones que van estar en la mateixa situació, volem animar-les a prendre els instruments i els escenaris”.

Sara d'Indar esgargamellant-se