L'huracà bufa a favor

Text: Aniol Florensa

Fotografies: Dani Morell

12 de setembre. 7:30. Em desperto amb la gola resseca i les orelles xiulant. Empasso saliva i noto bocins de metall oxidat esgarrapant-me l’esòfag. Anit vaig cridar “per fi els vents bufen a favor” com un posseït en un exorcisme. Els vents no bufen a favor. Mai ho han fet i, potser, mai ho faran, però a la sala Paral·lel 62 un miler de persones vam bufar. I vam crear un huracà. 

El festival de metall català, Catalunya Triomfant, que presentava la seva primera edició amb un cartell descomunal (Assot, Siroll, Bocc, Udol, Vidres a la Sang i Ósserp), va resultar ser un fenomen històric. Amb els anys, els que ho vam viure hi pensarem i somriurem embadalits i amb els ulls humits. “Jo hi vaig ser”. Mentre esperava que obrissin les portes i anava saludant amics i coneguts, veia desfilar una corrua de cadàvers pansits, que arrossegaven els peus cap a la manifestació de la Diada, la terra promesa, ionquis de la independència amb samarretes roses, dependents emocionals de Carles Puigdemont. La meva mirada condescendent topava amb el seu desdeny mentre s’obrien pas esbufegant entre persones vestides de negre, tatuades fins a les celles, amb samarretes de calaveres i noms de death metal il·legibles. 

Fa un parell de dies van pelar d’un tret al coll a un conservador que condemnava l’homosexualitat, que estava a favor d’esclavitzar negres i que negava el genocidi de Gaza. Però ei, els monstres de l’avern som nosaltres, els metaleros i les metaleres. En ple segle XXI el metall continua sent considerat un mem, soroll que només agrada als marginats i als grenyuts, crits per espantar la mainada, la banda sonora que fa trempar a Llucifer. El festival Catalunya Triomfant va ser el més semblant al cel que trobarem mai a la terra. El paradís on vull aparèixer quan mori. Un temple dolç, amb la música que ens fa vibrar i la companyia d’una família que ens és refugi. L’única tortura que vam patir va ser saber que s’acabaria i, al mateix temps, desconèixer si se’n farien més edicions. 

Per això escric aquestes línies. Per això em vaig emportar un petit pòster del festival que regalava l’organització. Perquè jo, com vosaltres, com nosaltres, hi vaig ser. Ho vaig viure. Mil boques vam cridar “els vents bufen a favor” i vam espantar els dubtes que assoten el nostre país. El metall va fer ressorgir una essència que molts volen enterrar sota les cendres perquè s’escoli fins a l’infern. Però el que no saben és que vam invocar un huracà que pujarà fins als núvols i arrasarà l’edèn postís on viuen els veritables dimonis. 

Visca el festival Catalunya Triomfant. Visca el metall català. Visca Catalunya!